Al llarg de l’exposició hem visualitzat imatges de pàgines impreses amb notació musical. Però, ens hem plantejat com s’han imprès aquests documents? La història de la impressió musical o de partitures –que es va desenvolupar juntament amb la impressió de textos– gaudeix d’una evolució marcada pels avanços tecnològics que, a diferència dels textos, va comportar una impressió més complexa.

Els primers suports per a notació musical no van ser sobre paper o pergamí, sinó que hi ha investigacions que corroboren que la primera mostra d’escriptura musical va ser sobre una tauleta cuneïforme babilònica (a l’actual Iraq) l’any 2000 a.C. A l’antiga Grècia el suport era la pedra i  es tallaven símbols sobre les síl·labes per donar més informació sobre el ritme i l’entonació amb la qual s’havia de llegir aquella escriptura. Un exemple és l’epitafi de Seikilos, situat pels experts entre el segle II aC. i I d.C.

Posteriorment, a inicis de l’Edat Mitjana, apareix a Occident la notació musical manuscrita; el millor exemple és el registre de cants monofònics, és a dir, cants per a una sola veu. Quan sorgeix la polifonia, cap al segle IX, les diverses veus van ser escrites en parts separades, com succeeix avui dia amb les parts dels diferents instruments d’una orquestra o banda simfònica.

Cap a 1453 Gutenberg inventa i desenvolupa la impremta a Magúncia. El primer llibre imprès que va incloure música va ser el Salteri de Maguncia l’any 1457, encara que la música es va afegir posteriorment a mà. La primera composició musical que es va imprimir fou el Gradual de Constanza, de l’any 1473. Pocs anys després, l’impressor italià Ottaviano da Petrucci (1466-1539), va aconseguir imprimir peces polifòniques, publicant l’any 1501 una recopilació de 96 peces de compositors coetanis anomenada Harmonice Musices Odhecaton, on va aplicar el sistema de Gutenberg d'impressió amb tipus mòbils, al llenguatge musical. Aquest mètode consistia en una triple impressió de línies, text i notes en tan sols tres passos, encara que més endavant es van reduir a dos. El resultat era impecable, però el procés acabava sent massa llarg i complex, sobretot en el moment d’ajustar les peces. És per això que, l’any 1520, l’anglès John Rastell va modificar aquesta idea amb un model diferent en el qual les línies, paraules i notes formaven part d’un mateix caràcter. Els resultats eren menys precisos, però es guanyava rapidesa, fet que va incrementar la seva popularitat. El nou sistema va facilitar la difusió de la tècnica per tot Europa, convertint-se en el mètode habitual d’impressió fins que va arribar la calcografia el segle XVII. El fet de poder imprimir música a un cost menor va causar un increment de demanda, i va obrir noves possibilitats a músics o a compositors que no podien distribuir ni vendre la seva música amb facilitat. També va marcar un abans i un després respecte a la dependència dels músics de mecenatge de poderosos patrons, ja que els va permetre guanyar més llibertat.

Entre el segle XV i el segle XIX van aparèixer tres altres sistemes basats en el gravat: : la xilografia (en fusta), la calcografia (en planxes metàl·liques) i la litografia (sobre pedra). La xilografia consisteix a modelar un relleu sobre fusta, aplicar la tinta i després estampar-la sobre paper; la calcografia segueix el mateix sistema a l’inrevés (la tinta queda dins les incisions), però enlloc de realitzar-se sobre fusta es fa sobre una placa de metall ; i per últim, la litografia que es realitza a partir de la incompatibilitat de greixos i aigua sobre plaques de pedra. La calcografia es va utilitzar per primera vegada a l’Alta Alemanya entre 1420 i 1430 per imprimir mapes o il·lustracions, però no va ser fins a l’any 1581 que va començar a utilitzar-se en la música. Les plaques de metall optimitzaven el procés d’impressió, ja que es podien emmagatzemar i reutilitzar, i això va fer rebaixar el seu cost. Aquesta tècnica va ser executada fins a finals del segle XIX per la impressió musical, tot i que encara s’utilitza en petits tallers. La litografia, descoberta per Aloys Senefelder l’any 1796, va resultar ser una alternativa a les xilografies i a les calcografies, i va donar pas a un mètode nou d’estampació, revolucionant la reproducció sistemàtica de les imatges.

No obstant això, a finals del segle XX i principis del XXI amb el desenvolupament de la informàtica i les noves tecnologies, s’ha desenvolupat un interès per l’autoedició (amb l’enorme difusió de programes com Encore, Finale, Guitar Pro, MuseScore, Denemo, LilyPond, Rosegarden o Sibelius), així com, d’un banda, l’edició a gran escala i, d’altra banda, l’edició sota demanda, per tal de publicar, editar i presentar les partitures en format virtual. Paral·lelament, i amb la diversificació del mercat, s’han començat a crear editors de partitures i processadors de notació musical i s’han obert múltiples perspectives i possibilitats en l’àmbit de la connexió entre la creació musical i la seva difusió.