Manuscrit de pergamí, amb música anotada sobre pentagrames en tinta vermella, de l’any 1740. Presenta notació quadrada negra “mensuralitzada”, és a dir, amb aplicació de línies divisòries i una figuració mensural, que distingeix entre figures longues, breus, semi-breus i mínimes, per tal d’acotar el ritme, i que es caracteritza per ser lliure al cant pla (gregorià), encara que subjecte aquí a un control rítmic i temporal, en una pràctica vocal que es coneix com a canto fratto.

Conté les lamentacions que s’han de cantar les respectives nits del Dimecres, Dijous i Divendres Sant. El cant de les lamentacions forma part dels matines del Tridu Pasqual (els tres dies en que Crist pateix la seva Passió i mort) i, per tant, revesteix un caràcter d’expiació (de queixa i dolor), adequat al corresponent període de recolliment. D’altra banda, i des de l’Edat Mitjana, les lamentacions van adquirir un caràcter solístic molt ornamentat i de lluïment musical per part dels seus intèrprets, que en aquesta ocasió mostren públicament les seves habilitats musicals, coordinades amb la magnificència dels dies més importants del calendari litúrgic.

Tot i que sovint es manté el caràcter melismàtic del cant pla, l’ús d’una cant mensuralitzat tendeix a la sil·labització i restringeix intencionadament una mica la llibertat i fluïdesa melòdiques que queden supeditades a l’accentuació textual molt marcada i declamada, afavorint l’oratòria i “la manera” de dir. Per tant, aquest document respon a una pràctica molt estesa a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX en la que el cant gregorià s’especialitza i adopta objectius encara més ortodoxes que els propis del cant pla.