Es desconeix la data exacta d’aquest Psalterium, cum canticis et himnis liturgicis, tot i que per la seva cal·ligrafia, Miquel Rosell el situa a principis del segle XIV. El llibre conté composicions litúrgiques —salms, càntics evangèlics i himnes—, que acompanyen a les cerimònies i celebracions als ritus de l’Església (misses, oracions de difunts, processions...). Aquestes composicions són en llatí, ja que és la llengua oficial de l’Església Catòlica, i no va ser fins a mitjans de la dècada del 1960, que el Concili Vaticà II va donar entrada a l’ús d’altres llengües, com ara el català.

Pel que fa als salms, són composicions poètiques generalment extenses (cants de lloança o invocació a Déu), que es prenen de la Bíblia, concretament de l’Antic Testament: Llibre dels Salms i Càntic dels Càntics del rei Salomó).

En relació amb els càntics evangèlics (és a dir, que prenen el seu text dels Evangelis, al Nou Testament, a la Bíblia), n’hi ha tres de principals: el càntic per a l’hora litúrgica de Laudes, o Càntic de Zacaries (Lc 1, 68-79), o Benedictus; el càntic per a l’hora de Vespres, o Càntic de la Santíssima Verge Maria (Lc 1, 46-55), o Magnificat; i, el càntic per a l’hora de Completes, o Càntic de Simeó (Lc 2, 29-32), o Nunc dimittis.

Per la seva part, un himne és un cant que expressa sentiments positius i s’utilitza amb motiu d’alguna celebració. Antigament, des de l’Edat Mitjana, era una composició coral que rendia homenatge a Déu, tot i que pot estar dedicat als sants o a personatges cèlebres. Una bona mostra d’himnes polifònics ja del segle XVI, són els Hymni totius anni de Palestrina, de 1589.