Pietro Cerone (1566-1625) va ser un sacerdot italià, cantor i teòric de la música de finals del Renaixement. Va escriure dos tractats, el primer anomenat Le regole più necessarie per l’introduzione del canto fermo (1609), una obra didàctica i teòrica sobre cant gregorià. El segon, El Melopeo y maestro (1613), publicat quatre anys més tard, consta de 22 llibres, 849 capítols i 1.160 pàgines escrites en castellà, ja que va passar més de vint-i-cinc anys de la seva vida a la península ibèrica i perquè el tractat es publicà a Nàpols, en aquell moment virregnat hispànic. El títol deriva del grec melo-poeia, que vol dir música perfecta. Amb aquest títol es pretenia que qui llegís el llibre, sense necessitat de professor, pogués arribar a convertir-se en un músic perfecte i mestre de la professió. En aquest tractat l’autor dona consells sobre el comportament moral i social que hauria de tenir un músic, parla de diferents estils compositius i compara la formació musical de l’època entre Espanya i Itàlia. Avui dia es considera aquesta obra com una valuosa font d’informació sobre la música espanyola i llatinoamericana de l’època –de finals del segle XVI a principis del segle XVII.